El Prat Ocult



Noia del pou i mosso de cal Farrés

Història sagnant

Una de les històries més sagnants del Prat va tenir lloc l’any 1914 i la premsa de l’època se n’hi va fer ressò.

La nit del 28 d’abril de 1914 un home va saltar del tren en marxa i, amb enganys, va aconseguir que li deixessin passar la nit a la masia de can Farrés. Era fill d’uns antics treballadors de la casa i va fer servir l’excusa que buscava la seva mare, que tenia problemes de cap i no la trobava en lloc. Li van deixar el llit del fill, de 13 anys que va anar a dormir amb els pares. Quan tothom dormia va entrar a l’habitació del matrimoni i va agredir als pares i al noi amb un martell i després va anar a l’estable on dormia el mosso i el va matar a cops de martell. A continuació va intentar tornar a entrar a la casa però l’àvia havia tancat. Davant dels crits d’auxili, es van presentar els veïns i l’home va fugir. Com que va ser reconegut per les víctimes i els testimonis, els mossos d’esquadra el van anar a buscar al seu domicili a Barcelona i, malgrat els intents de coartada que va donar l’esposa, el van detenir a Hostafrancs, on treballava. En el judici celebrat un any després es va dir que patia accessos de bogeria transitòria, però tot i això, va ser condemnat a morir a garrot.

La família era parenta dels propietaris de La Moderna i més tard del Moderno, construït per Amàlia Vallhonrat Comas, germana de l’home atacat, Domingo.

Noia del pou i mosso de cal Farrés

Mosso de cal Farrés: Ja patia estimada, s’ha fet molt tard… pensava que t’havia passat alguna cosa… Què t’ha de passar a tu… o a mi… si ja estem morts. Me n’oblido sempre… com que et veig tan maca…

Noia del pou: Calla, calla, que si ho pogués fer, em posaria vermella. Però és el que té ser fantasma… que et quedes com et vas morir i ja no pots passar ni vergonya.

Mosso de cal Farrés: I tu encara que només et vas ofegar, però a mi que aquell desgraciat em va obrir el cap amb un martell…

Noia del pou: Ben guapo que et trobo jo!

Mosso de cal Farrés: I tan bona parella que fem. No us sembla?

Noia del pou: Per què no els hi expliques com et vas morir? A aquesta gent els hi agrada escoltar desgràcies i morts…

Mosso de cal Farrés: Vols dir? Mira que la meva història és esgarrifosa i després potser no podran dormir…

Mosso de cal Farrés: Béee… jo treballava de mosso, cuidant el bestiar i ajudant als camps, a la masia de Can Farrés. La nit del 28 d’abril de 1914, aquell desgraciat va enganyar la família Vallhonrat. Era fill d’uns antics treballadors de la casa i va fer servir l’excusa que buscava la seva mare, que tenia problemes de cap i no la trobava enlloc. El van convidar a passar la nit a casa i per a que estigués més confortable, fins i tot li van deixar el llit del seu fill de 13 anys, que va anar a dormir amb els seus pares… No, noia, no els hi puc explicar…

Noia del pou: Si no vols pols, no vagis a l’era! Vaaaaa!!

Mosso de cal Farrés: Béee… A mitjanit, quan tots dormien, va atacar pare, mare, fill i àvia amb un martell i els va deixar més morts que vius. Jo que tenia la son profunda, em vaig despertar en sentir els crits de la mestressa i vaig córrer a atrapar aquell malparit que em va obrir el cap amb un cop de martell… i ja no recordo res més, perquè allà mateix vaig caure mort.

Noia del pou: No pateixis, jo que ja voltava com a fantasma ho vaig veure tot. Després de matar-te va intentar tornar a entrar a la casa per robar. Sort que l’àvia s’havia refet i, espavilada com era, es va afanyar a tancar la porta i a cridar. I ell va haver de fugir. L’endemà els mossos, malgrat els intents de coartada que va donar l’esposa, i com que va ser reconegut per les víctimes i els testimonis, el van detenir a la fusteria d’Hostafrancs on treballava i quan el van portar al Prat a reconstruir els fets, la gent quasi el linxa d’indignada com estava…

Mosso de cal Farrés: Veus noia, com no els hi puc explicar tot això…?

Noia del pou: Aix, i mira que n’ets de bona persona… de bon fantasma, volia dir… Bé, ara jo me’n vaig a fer una volteta amb tota aquesta gent. Tu, ves cap al cementiri, que quan acabi amb ells, ja t’aniré a trobar… Au va.

Comparteix:




El Prat Ocult | Llicència de Creative Commons