El Prat Ocult



Josep Monés

Josep Monés i JanéL’any 1916 el consistori presidit per Josep Monés i Jané, del partit nou, va aprovar un pla general d’ordenació dels vials existents i de planificació de nous. El pla abastava la totalitat del poble, entre el carrer del Pont (actual Nicolás María Urgoiti) el canal de la Dreta al seu pas pel Fondo d’en Peixo, la Ronda del Sud (actual carrer Lleida) i la Ronda de l’Est (actual Av. Pare Andreu de Palma). El projecte, inspirat modestament en l’Eixample barceloní de Cerdà, no es va dur a terme en la seva totalitat, però les seves línies directrius se seguiren en el creixement urbanístic fins a finals dels anys cinquanta del segle XX. Com a record de les seves intencions inicials, el carrer Mossèn Cinto Verdaguer era conegut com l’Eixample o “Ensantxe” perquè havia de ser una gran centre de serveis de la població, i l’avinguda de Josep Anselm Clavé com la Rambla.

L’arquitecte del pla va ser Antoni Pascual Carretero, terrassenc amb una llarga experiència professional. Abans que el del Prat, havia fet els plànols generals de Terrassa i de Sant Boi. Al Prat va fer obres tan destacades com l’Artesà o l’escorxador. Més tard, del 1924 al 1926 va ser arquitecte municipal

Un dels elements importants del projecte era la creació d’una nova plaça, que com part de la rambla, afectava els terrenys de la família Flaquer. Finalment, després d’un temps de plets per les compensacions a les cessions, s’arribà a un acord i s’executà el projecte que implicava l’enderrocament de part de les cases d’en Barnola, com temien les veïnes que hem sentit abans. La plaça es batejà amb el nom de Mancomunitat, durant la Guerra Civil es rebatejà amb el nom de Durruti, i, acaba aquesta, amb el nom que manté avui dia, plaça d’Espanya. Malgrat els noms oficials, durant molt de temps dominà el nom popular de plaça dels autobusos, perquè des de l’establiment del servei, l’any 1922, hi tenien la parada principal.

Comparteix:




El Prat Ocult | Llicència de Creative Commons