El Prat Ocult



Jornalers

Carretera de la Platja

Jornaler 1: Prou, pareu, no puc més. Portem hores caminant i no ham trobat la maldita finca. Segur que aquelles velles bruixes d’antes mos han aixecat la camisa.

Jornalera: No sigues blanet, que no n’hi ha per tant. I aquelles sí que n’eren de bruixes, però mos van indicar bé lo camí. Que no ham trobat la sèquia com mos van dir?

Jornaler 1: Pos claro que l’ham trobat! Casi’m fico de peus a l’aigua.

Jornaler 2: I después qué? Recte en direcció mar. Al mar de la Xina arribarem, de tant acaminar!

Jornalera: Sou uns exagerats. Jo fa el mateix temps que vatros que camino i encara ho podria fer una bon rato més. Uns blanets sou vatros.

Jornaler 1: Pos potser és per qué a tu no et piquen los mosquits. Jo dec d’estar tant dèbil de tota la sang que m’han xuclat

Jornaler 2: I com vols que li piquin a n’ella? Amb la mala bava que gasta no se li atançarien ni borratxos.

Jornalera: Pos mira, deu ser per això que vos piquen a vatros. Amb lo que vos agrada beure, los mosquits borratxos reconeixen los seus companys humans.

Jornaler 1: Pos sirà que no t’he vist mai tirar de la bóta a tu.

Jornalera: Sí que m’agrada, no et diré que no, però a mi no m’has vist mai tan “perjudicada” que no pugue acabar una faena.

Jornaler 2: I que té de dolent fer una siesteta ajudats pel vi. Los mortals no estem fets per a n’esta terra inhòspita, plena de mosquits i aigües pudentes.

Jornalera: No, si jo ho entenc que sigueu uns ganduls. Lo que no em sembla bé és que jo face més faena que vatros i lo meu jornal sigue la mitat del vostre. I a demés, ascapant-me de les mans del cap de colla que no en perd una per posar-te la mà al cul. Que no sé perquè vinc en lo meu home, si no és capaç de defensar-me.

Jornaler 1: Ben bé que et defenses sola. O no te’n recordes com li vas donar en tot l’entrecuix en lo pal de la forca?

Jornalera: Va ser un accident. Jo no tinc ulls a l’esquena i se’m va posar al detràs –que no se qué hi fea, al meu detràs- quan jo agafava la palla.

Jornaler 2: I ben tranquil·la que et va deixar durant tota la temporada. A vore amb quines intencions vindrà quest any.

Jornaler 1: Xe, dixeu de parlar i mireu. No és això d’allà la Ricarda?

Jornalera: Sí que ho és, sí. Ja us dea que jo no estava cansada. A mi ma pareix que està més a prop qu’altres anys.

Jornaler 2: Sí dona, sí. No tenen altre faena que desmuntar la granja i portar-la més a prop, numés que per fer-te la punyeta a tu.

Jornalera: Pos, perquè sé que això és impossible, que si no, juraria que l’han canviat de puesto.

Jornaler 1: Au va, nem a busca’l tio, que mos busque un llit per acabar de passar la nit i a vore si pesquem una anguila i fem un bon arrosset, com los que fem a l’Ebre.

Jornalera: Això, això mateix, penseu en quansevol cosa antes que’n la faena. Sou com xiquets, vatros dos. Au va, tireu milles, que és tard i vol ploure.

Pare Andreu de Palma: La finca La Ricarda, que tenia com a element característic un important estany natural, era propietat de la Casa de la Maternitat de Barcelona i, afectada pel procés desamortitzador, va ser subhastada l’any 1865. Després de passar per diversos propietaris, entre els quals destacà Ferran Puig, va ser adquirida per l’industrial tèxtil Manuel Bertran i Salsas.

Manuel Bertrand i Salsas ben aviat començà a introduir millores al camps i inicià l’explotació ramadera. Per això construí, entre 1909 i 1910, una granja modèlica amb tots els avenços de l’època. Tot un patrici aquest Bertrand.

Sembla que al 1992 la Granja passà a ser propietat d’AENA, jo ni sé que és això d’AENA. També sembla ser que s’havia de fer una nova pista per als avions i que la Granja quedava al mig. Per això es va decidir que s’havia de reconstruir l’edifici tal i com era, recuperant peces originals i copiant tots elements, en un altra espai. Moure edificis…com amb la presa d’Assuan. On anirem a parar. On anirem a parar!

Comparteix:




El Prat Ocult | Llicència de Creative Commons