El Prat Ocult



Dolors Vallbona

Dolors Vallbona

Bona nit, senyores i senyors… ui, quants que sou, imagino que portaran bones intencions… us convidaria a entrar a casa i a prendre un refrigeri, però avui el servei lliura i els masovers fa hores que dormen, és el costum que té la gent treballadora, els hi agrada matinar… en canvi jo, sóc un ocell nocturn… ara que hi penso… els ocells nocturns no són gaire afavorits… per descomptat no sóc un rat penat (que son mamífers com les rates i igual de lletjos), ni sóc un mussol (que tenen fama de babaus)… una òliba, sí, això… sóc com una òliba. Nocturna, elegant, espavilada i llesta… perquè si no ho fos d’espavilada i llesta ja em direu com hagués pogut tirar endavant la finca que em va deixar el papà.

Ai, perdoneu, que en sóc de despistada de vegades, que no m’he presentat, sóc la Dolors Vallbona i Carol. A la meva època era la dona més poderosa del Prat, tot i que ara ningú no em recorda… calla, potser és per això que segueixo nit rere nit passejant per aquestes parets des de fa tants anys… i això que estic morta i ben morta.

La meva propietat era immensa… perquè us feu una idea i posant-li noms moderns perquè em pugueu entendre, anava, més o menys, des del carrer Gavà fins a Narcís Monturiol, i de Jaume Casanovas a Frederic Soler i carretera de la Bunyola…

Què? Com us heu quedat? No està malament el “terreno” eh? Si, si, ja ho pots dir en veu alta… si, l’avinguda Verge de Montserrat, també era meva… era ben bé al mig de la finca.

Després, els meus hereus es van anar venent a trossos la finca, ara un tros, ara un altre… i al final la casa. Quasi tot ho van vendre a l’Ajuntament per fer carrers i a promotors que van construir-hi els pisos més alts del Prat en anys. Espero que fessin bé els negocis, perquè no sé qui són més lladres, si els polítics o els constructors. A mi no m’haguessin enredat, ni els uns ni els altres, clar que a mi no em va fer cap falta vendre res. I això també va ser gràcies a una dona, la mare. Ella pobre, que es va quedar vídua molt jove, es va fer càrrec de totes les propietats del pare perquè jo encara era menor. I va fer una gran feina i va fer molt bons tractes i em va deixar molt ben arreglada pel futur.

Quan em vaig casar, en Francisco em va anar apartant dels negocis. Després van venir els fills i els néts… Aquests últims en Francisco i l’Enrique, s’ho van acabar de vendre tot al 1969, això si, van incorporar una clàusula que aquesta casa havia de ser un equipament cultural.

I sabeu com es diu la casa, oi? Torre Balcells? I qui es deia així? El meu marit. Una altra gran injustícia, perquè hauria d’haver estat Vallbona, com jo, o no havia estat jo la propietària? Però clar, com que era una dona… segur que aquestes coses avui dia ja no passen, oi dones? Segur que tothom respecta els nostres drets, que són els mateixos que els dels homes… o no. I no us penseu, la casa ha tingut altres noms, mas Cortit, Torre Casugas… però cap de dona, quina vergonya… N’hi havia un que em feia molta gràcia… com era, com era, ara no me’n recordo… si, calla, Casal de Cultura.

En aquesta finca tant gran, teníem unes mujades que conreàvem, però sobretot criàvem bestiar… Aquí mateix hi teníem les quadres. Ara se sent xivarri tot el dia. Uns sorolls com si maltractessin un gat o un gos o com si trenquessin plats tot el dia, i canalla que puja i baixa per les escales i no em deixa descansar… la meva amiga, la fantasma de Torre Muntadas em diu que fan música i jo li dic que no pot ser, que jo havia anat moltes vegades als concerts del Liceu i això no s’hi assembla res. Ella si que té sort: actors i artistes, ja m’agradaria a mi… però res, canalla i a mi la canalla no m’ha agradat mai i això que vaig tenir quatre fills…

Bé, senyors i senyores, ara haurien d’anar marxant. Jo he quedat a Torre Muntadas amb la meva amiga fantasma, és una mica vulgar i xavacana, però és bona persona i entre fantasmes no podem triar gaire… no us penseu que no som molts… i després anirem a recollir a la companya del carrer Ferran Puig, núm… no, jo tampoc us ho diré on és, potser l’any vinent si torneu per aquí, que estic molt sola i em cal companyia educada com la vostra… Bona nit tingueu.

Comparteix:




El Prat Ocult | Llicència de Creative Commons