El Prat Ocult



Casament al Modern

Faula Modern

Maria- Pepet, ja no puc més, aquestes sabates m’estan matant.

Pepet- Ja t’ho deia jo, Maria, que no calia fer tant de gasto. Que aquest no és un casament de veritat…

M- Què vols dir que no és un casament de veritat? Que no estem aquí fent cua per a què mossèn Josep ens casi? Mira que ho va deixar ben clar l’altre dia… qui no passi per l’església no està casat i que li fa ben bé igual tots els papers que puguem tenir, que ara no valen per res.

P- Però si ni tan sols és una església de veritat, que això és un cinema. Que tu i jo ens havíem fet un tip de morrejar-nos i magrejar-nos al galliner…

M- Sí, sí. Digues-li al mort a qui li estan fent el respons que això no és una església. Beneïda i ben beneïda que està, i a més, amb decret de l’autoritat política… i si no ens avenim… per la militar i tot!

P- Maria, que tu i jo ja ens vàrem casar al 37 i fa un grapat d’anys que compartim llit i teulada.

M- I misèries Pepet, i misèries. Que aquesta maleïda guerra només ens ha portat que misèries i desgràcies! I sort encara que no m’he quedat prenyada com la dona del Cisco que si no, a més de viure en pecat, tindríem fills il·legítims.

P- Per això tota la família se’n va anar cap a França cames ajudeu-me. Tant de la FAI que era el Cisco, si s’arriba a quedar… ves a saber on seria ara.

M- Segur que van ser els seus col·legues els que van cremar el temple i ara mira… fent cua en un cinema perquè ens tornin a casar.

P- No cridis tant que encara ens buscaràs problemes…

M- Dos casaments i en cap he pogut anar de núvia. Amb la il·lusió que em feia. El primer, perquè els rojos només ens casem firmant un paper i que això dels luxes és burgès i després… com m’haig de casar de blanc si no tenim ni cinc, que ho hem perdut tot… fins i tot la virginitat!

P- Però vols callar dona, que ens la carregarem de debò, que aquests no s’estan per hòsties… i no de les consagrades! Calla, calla, que em sembla que ja acaben…

M- Potser si, que acaben, sento música i soroll de cadires… Vine Pepet, acompanya’m a la cantonada que m’haig de posar bé el viso i només faltaria que ensenyés les calces al mig de la plaza del Caudillo.

P- Mariiiiiia, vols callar… que ens sentiran… ves que no em penedeixi de casar-me amb tu i et deixi plantada a l’altar

M- Ja te n’estaràs prou… que vol dir això de deixar-me plantada?

P- Ves que si no calles…

Comparteix:




El Prat Ocult | Llicència de Creative Commons